Colección Menor

5. Capítulo cinco

Els Mitjans de Subsistència

Khuddaka Nikāya

5. Pañcamavagga

Jīvikasutta

Colección Menor

5. Capítulo cinco

Els Mitjans de Subsistència

Khuddaka Nikāya

5. Pañcamavagga

Jīvikasutta

Por qué las personas razonables adoptan la vida de ir por limosnas, y los peligros que acechan si no entrenan sus mentes.

← Suttas

Vista:

Això fou pronunciat pel Benaventurat, pronunciat per l’ArahantarahantUn «digno» o «perfeccionado»; una persona cuya mente está libre de impurezas (ver kilesa), que ha abandonado las diez cadenas que atan la mente al ciclo de renacimientos (ver saṁyojana), cuyo corazón está libre de contaminantes (ver āsava), y que por tanto no está destinado a un renacimiento ulterior. Un título para el Buddha y el nivel más alto de sus nobles discípulos. Aquel que ha alcanzado Nibbāna.Ver en el glosario, així ho he escoltat: “Monjos, aquest és un mitja de subsistència menyspreable, la recollida d’almoines. Al món, monjos, és una forma d’insult per dir, ‘Tu recol·lector d’almoines! Deambulant amb un bol!’ Amb tot aquest mitjà de subsistència ha estat adoptat per jover homes de bona família per una raó, per un propòsit. Ells no han estat reduïts a això per reis, ni per lladres, ni a causa d’un dubte, ni mitjançant la por ni per la pèrdua d’altres mitjans de subsistència alternatius, però amb el pensament: ‘Nosaltres estem assetjats pel naixement, l’envelliment i la mort, pel dolor, el lament, la pena, l’aflicció i la desesperança; superats pel sofriment, afligits pel sofriment. Potser es pugui discernir el final d’aquesta gran massa de sofriment!’”

“Així, aquest home jove de bona família ha marxat de la vida de la llar a la vida sense llar, però pot ser cobdiciós d’objectes de desig, fortament apassionat, malèvol, corrupte de pensament, inconscient, de ment errant i de facultats incontrolades. Així com una brasa d’una pira funerària, cremada pels dos extrems i recoberta amb excrement a la seva meitat, no pot ser utilitzada com a fusta ni al poble ni al bosc, de la mateixa manera jo ho dic d’aquesta persona: s’ha perdut els goigs com a cap de família, però no compleix el propòsit de la vida sense llar.”

“S’ha perdut ambdós, el plaers del laic
I la seva vida sense llar, també, home desafortunat!
Desaprofitant-ho, ho llença
I es fa malbé com una brasa funerària.”
“Seria molt millor per ell empassar-se
Una ardent bola de ferro calent
Que la immoralitat i el descontrol
De menjar les almoines del país.”

Vuttañhetaṁ bhagavatā vuttamarahatāti me sutaṁ:

“Antamidaṁ, bhikkhave, jīvikānaṁ yadidaṁ piṇḍolyaṁ. Abhisāpoyaṁ, bhikkhave, lokasmiṁ: ‘piṇḍolo vicarasi pattapāṇī’ti.*Abhisāpoyaṁ → abhilāpāyaṁ (sya-all, pts-vp-pli1); abhisapāyaṁ (mr) Tañca kho etaṁ, bhikkhave, kulaputtā upenti atthavasikā, atthavasaṁ paṭicca; neva rājābhinītā, na corābhinītā, na iṇaṭṭā, na bhayaṭṭā, na ājīvikāpakatā. Api ca kho ‘otiṇṇamhā jātiyā jarāya maraṇena sokehi paridevehi dukkhehi domanassehi upāyāsehi dukkhotiṇṇā dukkhaparetā, appeva nāmanāmaOriginalmente se refería a la función psicológica central de conceptualizar y nombrar cosas. Gradualmente evolucionó para abarcar todos los fenómenos mentales. En los suttas a veces se define como vedanā (sensación), saññā (percepción), cetanā (intención, volición), phassa (contacto sensorial), y manasikāra (atención, advertencia). Comparar con rūpa. En el Abhidhamma, nāma pasó a referirse a los componentes mentales de los cinco khandhas.Ver en el glosario imassa kevalassa dukkhakkhandhassa antakiriyā paññāyethā’ti. Evaṁ pabbajito cāyaṁ, bhikkhave, kulaputto. So ca hoti abhijjhālu kāmesu tibbasārāgo, byāpannacitto paduṭṭhamanasaṅkappo, muṭṭhassati asampajāno asamāhito vibbhantacitto pākatindriyo. Seyyathāpi, bhikkhave, chavālātaṁ ubhatopadittaṁ majjhe gūthagataṁ neva gāme kaṭṭhatthaṁ pharati na araññe; tathūpamāhaṁ, bhikkhave, imaṁ puggalaṁ vadāmi gihibhogā parihīno sāmaññatthañca na paripūretī”ti.

“Antamidaṁ, bhikkhave, jīvikānaṁ yadidaṁ piṇḍolyaṁ.

Abhisāpoyaṁ, bhikkhave, lokasmiṁ: ‘piṇḍolo vicarasi pattapāṇī’ti.*

Tañca kho etaṁ, bhikkhave, kulaputtā upenti atthavasikā, atthavasaṁ paṭicca;

neva rājābhinītā, na corābhinītā, na iṇaṭṭā, na bhayaṭṭā, na ājīvikāpakatā.

Api ca kho ‘otiṇṇamhā jātiyā jarāya maraṇena sokehi paridevehi dukkhehi domanassehi upāyāsehi dukkhotiṇṇā dukkhaparetā,

appeva nāma imassa kevalassa dukkhakkhandhassa antakiriyā paññāyethā’ti.

Evaṁ pabbajito cāyaṁ, bhikkhave, kulaputto.

So ca hoti abhijjhālu kāmesu tibbasārāgo, byāpannacitto paduṭṭhamanasaṅkappo, muṭṭhassati asampajāno asamāhito vibbhantacitto pākatindriyo.

Seyyathāpi, bhikkhave, chavālātaṁ ubhatopadittaṁ majjhe gūthagataṁ neva gāme kaṭṭhatthaṁ pharati na araññe;

tathūpamāhaṁ, bhikkhave, imaṁ puggalaṁ vadāmi gihibhogā parihīno sāmaññatthañca na paripūretī”ti.

“Antamidaṁ, bhikkhave, jīvikānaṁ yadidaṁ piṇḍolyaṁ. Abhisāpoyaṁ, bhikkhave, lokasmiṁ: ‘piṇḍolo vicarasi pattapāṇī’ti.*Abhisāpoyaṁ → abhilāpāyaṁ (sya-all, pts-vp-pli1); abhisapāyaṁ (mr)Tañca kho etaṁ, bhikkhave, kulaputtā upenti atthavasikā, atthavasaṁ paṭicca; neva rājābhinītā, na corābhinītā, na iṇaṭṭā, na bhayaṭṭā, na ājīvikāpakatā. Api ca kho ‘otiṇṇamhā jātiyā jarāya maraṇena sokehi paridevehi dukkhehi domanassehi upāyāsehi dukkhotiṇṇā dukkhaparetā, appeva nāmanāmaOriginalmente se refería a la función psicológica central de conceptualizar y nombrar cosas. Gradualmente evolucionó para abarcar todos los fenómenos mentales. En los suttas a veces se define como vedanā (sensación), saññā (percepción), cetanā (intención, volición), phassa (contacto sensorial), y manasikāra (atención, advertencia). Comparar con rūpa. En el Abhidhamma, nāma pasó a referirse a los componentes mentales de los cinco khandhas.Ver en el glosario imassa kevalassa dukkhakkhandhassa antakiriyā paññāyethā’ti. Evaṁ pabbajito cāyaṁ, bhikkhave, kulaputto. So ca hoti abhijjhālu kāmesu tibbasārāgo, byāpannacitto paduṭṭhamanasaṅkappo, muṭṭhassati asampajāno asamāhito vibbhantacitto pākatindriyo. Seyyathāpi, bhikkhave, chavālātaṁ ubhatopadittaṁ majjhe gūthagataṁ neva gāme kaṭṭhatthaṁ pharati na araññe; tathūpamāhaṁ, bhikkhave, imaṁ puggalaṁ vadāmi gihibhogā parihīno sāmaññatthañca na paripūretī”ti.

Etamatthaṁ bhagavā avoca. Tatthetaṁ iti vuccati:

Etamatthaṁ bhagavā avoca.

Tatthetaṁ iti vuccati:

Etamatthaṁ bhagavā avoca. Tatthetaṁ iti vuccati:

“Gihibhogā parihīno, Sāmaññatthañca dubbhago; Paridhaṁsamāno pakireti, Chavālātaṁva nassati.

“Gihibhogā parihīno,

Sāmaññatthañca dubbhago;

Paridhaṁsamāno pakireti,

Chavālātaṁva nassati.

“Gihibhogā parihīno, Sāmaññatthañca dubbhago; Paridhaṁsamāno pakireti, Chavālātaṁva nassati.

Kāsāvakaṇṭhā bahavo, pāpadhammā asaññatā; Pāpā pāpehi kammehi, nirayaṁ te upapajjare.

Kāsāvakaṇṭhā bahavo,

pāpadhammā asaññatā;

Pāpā pāpehi kammehi,

nirayaṁ te upapajjare.

Kāsāvakaṇṭhā bahavo, pāpadhammā asaññatā; Pāpā pāpehi kammehi, nirayaṁ te upapajjare.

Seyyo ayoguḷo bhutto, tatto aggisikhūpamo; Yañce bhuñjeyya dussīlo, raṭṭhapiṇḍamasaññato”ti.

Seyyo ayoguḷo bhutto,

tatto aggisikhūpamo;

Yañce bhuñjeyya dussīlo,

raṭṭhapiṇḍamasaññato”ti.

Seyyo ayoguḷo bhutto, tatto aggisikhūpamo; Yañce bhuñjeyya dussīlo, raṭṭhapiṇḍamasaññato”ti.

Ayampi attho vutto bhagavatā, iti me sutanti.

Dutiyaṁ.